Tribunaibiza.com

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

L’any 1898, immediatament després de la guerra, un dels grans poetes catalans, Joan Maragall, va escriure una “Oda a Espanya” que s’ha convertit per molt diverses raons en un dels poemes més citats de la literatura catalana. Un poema que comença amb una declaració explícita de espanyolitat. “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana. Et parlo en la llengua que m’ha donat la meva terra aspra. En aquesta llengua t’han parlat molt pocs. En l’altra, massa”. Però un poema que acaba amb una frase contundent, més contundent tal vegada que la seva pròpia intenció: “Adéu, Espanya”. Aquest poema és tot un símbol i tot un manifest. És un programa polític poetitzat. És el programa polític amb el qual neix el nacionalisme català i amb el qual travessa tot un segle, fins als nostres dies.

Maragall proposa a Espanya dues coses. La primera, quan li diu que li va a parlar en la seva pròpia llengua, simplement que li entengui en aquesta llengua. En una Espanya uniformitzada, en la qual oficialment només ha existit una llengua espanyola, en la qual s’ha volgut reduir-lo tot als usos i costums i lleis de Castella, demanar a Espanya que entengui a algú que li parla en català és demanar una Espanya fonamentalment distinta, refundada, convertida en un Estat capaç d’acollir totes les cultures. Un Estat a la suïssa, plural, obert. Maragall li demana a Espanya que reconegui la llengua i la cultura catalanes, és a dir, que reconegui la seva pròpia pluralitat i les seves pròpia diferències internes. Que no imposi a tots una llengua única i una cultura castellana.

Però Maragall fa en paral·lel altra petició: “Pensaves massa en el teu honor i massa poc en la teva vida” o “Dintre de les venes, la sang és vida, vida per als d’ara i per als quals vengen; vessada, està morta”. En altres paraules, un canvi de valors. Deixar enrere els valors preindustrials, predemocràtics, preburgueses, de l’honor i el valor i adoptar els valors de l’Europa contemporània, de l’Europa mercantil i industrial, la vida, el treball, la transformació del món per les pròpies mans, la creació de riquesa. Maragall està demanant, amb paraula poètica, que Espanya deixi de ser diferent, que es converteixi en un país europeu com els altres, que es modernitzi i es regeneri, que deixi de viure de glòries passades i s’adapti al present.

Aquest ha estat durant cent anys el projecte polític del catalanisme per a Espanya. En primer lloc, refundar Espanya per a passar d’un Estat uniformista a un Estat plural, per a acceptar el dret a l’existència normal de la llengua i de la cultura catalanes, com també de la basca i de la gallega. En segon lloc, modernitzar l’Estat per a fer-lo eficient, perquè garanteixi el benestar dels ciutadans, perquè s’adapti al model democràtic i mercantil que és hegemònic en tota Europa. I contra aquest model pluralista i regeneracionista s’han aixecat els generals al llarg d’aquest segle. Es va aixecar Cosí i es va aixecar Franco. Contra aquest concepte nou i distint d’Espanya es va alçar la teorització feixista de la Falange i dels vencedors de la guerra civil. Moltes pàgines de literatura filofascista serveixen per a provar-lo. I la reacció de Catalunya davant aquest rebuig està també en el propi poema de Maragall: si Espanya no escolta aquesta petició, si Espanya no es transforma sota aquest impuls que li ve de Catalunya, el catalanisme respon amb un “Adéu, Espanya”. El catalanisme neix com un regeneracionisme d’Espanya. És en la mesura que Espanya ho rebutja, és en la mesura que el seu projecte es converteix en impossible, que es radicalitza cap a l’independència. Cabríem en una Espanya democràtica, industrial i plural, en la qual es pugui ser ciutadà de l’Estat sense deixar de ser culturalment, lingüísticament, català. No cabríem en un Estat uniforme en el qual el català estigués reduït a la categoria d’una identitat folklòrica i que no fos capaç de donar als seus ciutadans la llibertat i el benestar que necessiten.